Dia 24 del confinament. Acabem de sortir al balcó a aplaudir, com cada dia a les 8 del vespre. S'hi han sumat molts veïns de la plaça on dona el nostre balcó. És una acció que es repeteix a tot Catalunya, i a tot l'Estat, des del començament del confinament obligatori. El motiu és agrair al personal sanitari el seu esforç i sacrifici durant aquesta crisi. També s'inclou a altres persones que estan cobrint els serveis anomenats essencials i que també han de treballar aquests dies, assumint força riscos personals amb pocs mitjans de protecció. Hi porta implícit una reivindicació de més mitjans pel sistema sanitari i per a la recerca.

El cert és que repetir diàriament aquest gest ens reconforta i dóna una sensació de comunitat amb les altres que també el fan. Volem pensar que fem una cosa positiva i així la considero.

No obstant, hi ha una cosa que m'inquieta. Davant aquest aparent compromís amb una causa, quanta part estaríem disposats a traduir en compromís concret? Em dona la sensació de que ens apuntem a iniciatives que ens reconforten, però que són poc efectives i tenen poc cost per a nosaltres. Hem de diferenciar les accions testimonials de les que són realment transformadores.

Aplaudir al balcó no portarà automàticament més recursos al sistema sanitari. Per a fer aquest pas imprescindible, cal que exigim a les administracions que així ho facin. Això s'hauria de traduir en vots als partits que estan disposats a implementar aquestes polítiques. No val a demanar una cosa i votar al partit que proposa el contrari. També hauríem de ser contraris a eliminar o rebaixar els impostos o taxes que financen la sanitat i la recerca mèdica.

M'agradaria que una de les lliçons apreses fos que els ciutadans exigim canvis concrets de polítiques en la gestió sanitària, en la recerca, en la gestió de la producció i subministrament dels materials i equips necessaris, etc., i que actuem en conseqüència amb els nostres vots i amb la exigència als nostre representants.